Núm.__1__
PROPOSTES PER UN PROGRAMA SANITARI REFORMADOR DE LA SANITAT PÚBLICA CATALANA
(per la Comissió Sanitat Procés Constituent, punt núm. 5 del decàleg)
Reflexió general
“Si no comprenem que hem de fer tot el que sigui, fins infringir la llei, per defensar el Sistema Nacional de Salut (NHS), llavors estem acabats”(Ken Loach, a The Guardian juny 2013)
El model sanitari català es un fracàs de gestió i finançament.
Hem de defensar un sistema de salut públic i universal que veritablement consideri a les persones protagonistes de la seva salut i gestioni els recursos amb eficàcia, equitat i transparència, des de la pluralitat i el treball multidisciplinari
La titularitat pública de la xarxa sanitària és una garantia fonamental. En aquest moment la titularitat està fraccionada, les fundacions, consorcis, empreses privades etc, s’han d’ordenar amb una participació majoritària de la Generalitat que disposarà dels serveis territorials de salut per estar sobre el terreny.
Una xarxa pública unificada és necessària per la coordinació, cooperació i planificació.
En els hospitals el personal té la sensació que els directius viuen un altre món, que venen imposats per raons polítiques, quan el desitjable és que fossin elegits pel mateix personal. Per no tenir problemes, els directius imposats pels polítics, de vegades no exerceixen la seva autoritat per evitar problemes i d’altres fan canvis sense tenir en compte les necessitats dels centres o serveis. El personal sent que “dóna la cara” en nom de la institució i que, en molts casos, la productivitat que se’ls exigeix es excessiva.
Per tot això proposo pel debat els vuit punts següents:
1.-Integrar les diferents patronals sanitàries que treballen pel sector públic en una xarxa única del Sistema Nacional de Salut Català, com mitjans propis de la Generalitat.
2.-Diferenciar clarament els dispositius que són mitjans propis de la Generalitat del Serveis que, puntualment, poden treballar per el SNSC
3.-Major protagonisme de l’atenció primària i salut pública
4.-El Sector Concertat passarà a dependre de la Generalitat que nomenarà més del 50% del Consell de Govern de cada Institució, la resta ho faran els Ajuntaments, Consells Comarcals i/o altres Institucions Socials que ara són les titulars.
5.-Es potenciarà progressivament (dos anys) la dedicació exclusiva dels professionals sanitaris al SNSC.
6.-Anar progressivament equiparant les condicions laborals de tots els treballadors del SNSC tal com marca la disposició transitòria cinquena de la LOSC, l’equiparació tindria d’acomplir-se als dos anys del nou govern.
7.-Els treballadors del SNSC negociaran un únic conveni amb la Generalitat
8.-Augmentar els pressupostos destinats a la sanitat de tal forma que s’equiparin a la mitjana del % del PIB que els països de la Comunitat Europea dediquen a la sanitat.
Documents recomanats:
“Ley General de Sanidad” 1986; “Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya”, 1990; ” Subcomisión para el pacto de estado en la sanidad”, Congreso de los Diputados, Prof. Vicenç Navarro (2009); “Propostes per la regeneració del caràcter públic de la sanitat catalana” Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris, 2013 i “Manifest dels 9 sindicats:MC, CGT, USAE, SATSE, IAC, CLCSC, USOC, SSC, FAPIC” 2013.
Llibres recomanats:
– “Las claves de la gestión hospitalaria”, Miguel A. Asenjo, Ed. Gestion2000
– “Gestión clínica”, J.L. Temes –B.Parra,Ed.McGraw-Hill
– “Te puede pesar a ti”, Albert Jovell, Ed. Proteus
lluís ciprés paltré, setembre 2013, l’Escala
Sectorial Sanitat del Procés Constituent 
Primer penso que hem de definir quin model de gestió volem : 100 % públic? o divers?, jo crec que tots parlem de sistema públic de gestió (no és el cas actual a Catalunya), L’únic model públic de gestió que existeix es l’ICS. 100 % els seus hospitals (8) i crec que al voltant d’un 70 % l’AP. La resta del sistema és gestió privada. Tot i així, aquest model ara tampoc és participatiu ni professionalitzat (en general), per la desaparició dels tècnics i la incorporació de gent polititzada, lobis, contactes, etc..
2.Clarificar si volem que els gestors depenguin d’una estructura vertical i integrada que seria un Servei Català de la Salut ara CAT-salut, que no gestiona directament, però finança a tots els proveïdors i que han creat l’estructura SISCAT (sistema integrat de salut catalunya) que incorpora a tots els proveïdors amb finançament públic, i ara amb un decret llei del govern de la generalitat que s’inicia al gener del 2014, també incorporen a l’ICS (gestors públics de serveis)
3. Definir el paper que han de tenir els ajuntaments, vegueries/consells comarcals en aquesta estructura (podrien tenir representació a través dels consells territorials de participació en salut del SCS, que no s’ha implantat mai, tot i que ho contempla la LOSC, (un conjunt de municipis d’un territori o comarca concreta o intercomarcals, segons el tamany o bé directament gestionant els centres i serveis del seu municipi?. Actualment, en els consorcis els ajuntaments estan presents amb veu i vot, en els consells d’administració dels consorcis de gestió privada i pel que sembla, tampoc hi hagut autocontrol ni mesures, ben al contrari, i per altra banda, no sembla que els desagradi aquest model.
4. Definir qui ha de planificar si el SCS o el DS (els polítics que guanyin les eleccions). La meva opinió es que s’han d’integrar totes les funcions planificadores, de formació en la salut, de vigilància epidemiologia i salut pública, de garantia de la qualitat i seguretat del pacient, d’avaluació dels serveis, d’acreditació i autorització dels centres, en el mateix departament (sense agencies sotmeses al dret privat). El SCS ha de vetllar i programar la operativa de les decisions del DS (conselleria que hauria d’haver estat elegida per els ciutadans) . La operativa ha d’arribar als territoris des d’ on a partir dels consells de participació, elevaran les peticions al SCS i aquest al DS i si cal al parlament de Catalunya. La actual LOSC, ho podria permetre si es vulgues implantar, però políticament no ha interessat.
5. Un cop tinguem ben definit aquest model i sistema, les estructures de gestió s’hauran d’organitzar i es poden organitzar de diferents maneres, donat que per coherència organitzativa i efectivitat, hem de tenir present les característiques territorials (zones urbanes/rurals/de muntanya/llunyania, etc) que poden afavorir un model o un altre. El que és important es definir si la gestió ha d’ésser publica. Sent pública, hi pot haver diversos models (cooperatives, ajuntaments, professionals i ciutadans, consells comarcals, etc..), i aquests sotmesos als plans de salut, avaluació i seguiment del SCS, com a garant d’equitat.
6. El model de gestió hauria d’enfocar-se longitudinalment i orientat al ciutadà, es a dir centrat en l’AP, en la promoció i prevenció, en els serveis socials, serveis a domicili i actuar com la porta d’entrada a l’hospital. El ciutadà hauria de tenir dret a la seva autonomia, a estar ben informat i a escollir metge, centre i hospital i deixar de ser captius de les estructures actuals.
7. Els professionals de la salut, també haurien de tenir dret a l’autonomia en la gestió interna dels serveis i promoure la creació d’estructures internes de participació dels professionals (ben informats i amb dret a veu i vot i al respecte a les majories sempre que no contradiguin els criteris de qualitat i seguretat dels pacients, que prèviament s’han definit des del DS (política sanitària que estableixi el model de qualitat i de seguretat dels serveis públics.
8. Els professionals i la organització hauria de poder participar en les institucions municipals intersectorials com a òrgan de salut, vetllant per els determinants de la salut externs als propis serveis: habitatge, alimentació i nutrició, serveis socials, educació per a la salut de la comunitat, escoles, servies soci sanitaris, etc..i actuar transversalment i coordinadament com una gran entitat de la salut en el territori on interaccionen plegats.
Des del meu punt de vista el model de gestió de la salut es com a mínim tot això, per cert, difícil de portar a terme si no s’alineen molt bé tots els implicats des de les estructures superiors i si no es genera la cultura col·laborat iva i de servei entre tots ells.
Cada centre tindria que ser gestionat en un model assambleari on tots els treballadors tinguesin veu i vot. Un representant per transmetre els informes a organismes més alts, però sols com a comunicadors del que es decideixi en les assemblees del centre sense més poder. Un pas que es pot suprimir tecnològicament enviant els informes per via telemàtica.
Jo proposaria que no es podrà accedir a cap al càrrec en l’administració sanitària si no demostra uns coneixements del sector. Es pot ser molt bon gestor però si no es coneix el ofici no hi ha res a fer.
Aquests als càrrecs no podran designar cap assessor a dit com es el cas que passar ara.
Cada usuari de la sanitat Catalana tindrà a la seva disposició una bolleta on podrà opinar o denunciar el tracte rebut per el centre o el professional. aquesta bolleta serà publica per tothom i en un breu període de temps s’ha de donar resposta per el organisme adient de la queixa o suggeriment.
Integrar dins del àmbit public les mútues privades laborals. Evitar el mal us que fan de facturacions exagerades com es el cas d’ara.
Hola, jo no he pogut anar a les reunions que s’han fet fins a la data, i he llegit els vostres comentaris.
La meva opinió es que crec que hi ha una mica d’embolic en lo que es té que pensar i fer, la meva proposta es que replantejem el tema sanitari, per exemple, primer com definim la sanitat i després entrar en el treball de les ideas que es defineixin, sino pasa que es tocan temes que ja toca un altre grup (constituit o no ) o que no es lligan amb les coses a parlar.
Es com si hagesim de fer una casa i després de saber com la voldriem (una pincellada), busquem un solar i després ja entrem en la definició de la casa i com ferla, crec que es una mica mes organitzat.
Uf! Estem totalment aturats. Això no acaba de funcionar. A veure si enrotllem una mica. Començo per aquesta proposta de Lluís i de seguida vaig a la proposta de Manifest de la Sectorial de Sebastià Vignoli (pestanya Sectorial de Sanitat, posada com a comentari a la Declaració aprovada en la 2a. Assemblea). Veiem que, entre les dues propostes, hi ha punts comuns i no tractats de la mateixa manera. Anem a afinar una mica a veure si aquí, com a Grup de Treball de Model de Gestió, concretem la proposta del grup als punts que ens toquen del Manifest més general.
Entenc que el punt 3 no l’hem de tocar en aquest grup i que correspon a Model Assistencial, un Grup que no ha respirat encara i no sabem si l’assumeix. A més, entra al punt 8 de la proposta de Sebastià.
Pel que fa als punts que toquen els aspectes laborals, crec que tampoc ens corresponen estrictament, però acceptant que no hi ha constituït cap grup de treball de l’àmbit laboral i que aquest s’ha de considerar un àmbit de gestió, proposo ajuntar els punts 5, 6 i 7 en un, donant per entès que el 6 i 7 van íntimament units i que res de manera progressiva, immediatament, en el primer paquet de mesures, negociació directa amb l’autèntic patró, el CatSalut, si és que no l’hem eliminat abans.
La resta de punts… l’1 no el veig bé. Les patronals que facin el que vulguin, no les podem obligar a desaparéixer però sí treure-les competències, i ja desapareixeran per elles mateixes. En una xarxa, o en dues o més, ja hi són: la XHUP, el SISCAT… ni que suposo que et referies, Lluís, a les entitats, però ja ens anem al 2, que toca els punts 2 i 5 de Sebastià. El terme mitjans propis… l’hauríem d’aclarir perquè hi ha tot un debat jurídic i polític sobre què es considera mitjà propi i que no. Estic més d’acord amb la definició de Sebastià de serveis completament públics i et veig una mica poruc, Luís, acceptant la figura dels consorcis, allà on n’hi hagi. I el primer que no entenc és per què a uns llocs sí i a altres no. Jo crec que ja n’hi prou d’eternitzar institucions medievals (rere de la molts consorcis hi ha una fundació de l’Edat Mitjana). Si l’Ajuntament de Sabadell pot gestionar el Parc Taulí, per què l’Ajuntament de Badalona pot gestionar el seu Municipal i no Can Ruti? No hauríem de confondre Gestió amb Propietat ni amb Poder ni amb Participació. Necessitem un model únic i lògic. Qui paga? La Gene. Doncs la Gene mana, redistribueix… Però manar tampoc no és gestionar, i en aquest punt tampoc no estic d’acord amb la proposta de Rosaura. Rosaura, t’has fixat al cartell del Clínic que hi ha aquí mateix, dalt a la dreta? Dius el que deia en Piqué. No m’ataquis, eh? ja sé que no tens les seves malèfiques intencions, però és perillós decantar-se per una gestió dels professionals. És un tema complicat, però una cosa són els vicis actuals dels polítics i altra que ha d’haver més que una participació teòrica de professionals i ciutadans. Crec que ens falta molt de debat d’aquest tema.
Bé, de moment ho deixo aquí
Ramon, intento contestar-te per ordre.
Quan parlem de Model de Gestió parlem de com dirigir una organització sanitària, en aquest cas l’organització sanitària de Catalunya ( quasi res !!!), per això el punt 3 si que entre en el model de gestió. Quan augmentem el protagonisme de l’assistència primària i els factors diversos que afecten a la salut pública, per sobre de les altres assistències ( hospitalària, sociosanitària etc. ), diem “primer la primària” i desprès ja anirem revisant els altres nivells. El grup de Model Assistencial, ja revisarà de quina manera es dona l’assistència. Però el grau de protagonisme el decideix el Model de Gestió.
En el teu comentari sobre els punts 5,6 i 7, hi estic d’acord.
Sobre el punt 1: les patronals sanitàries (UHC, CSC, ACES, etc.) que en aquest moment treballen per CatSalut , tindran d’acceptar que les decisions en el seu Consell de Govern les prengui la Generalitat que com bé explico en el punt 4 tindrà mes del 50% dels membres del Consell…..”no les podem obligar a desaparèixer però sí treure-les competències, i ja desapareixeran per elles mateixes” això es lo que tu dius i això es lo que crec que passarà si apliquem el punt 1 i el 4. Estem doncs, crec, força d’acord, ”…. Qui paga? La Gene. Doncs la Gene mana, redistribueix…” OK.
Amb els punts de Sebastian Vignoli estic amb tots d’acord, es qüestió de triar com es volen dir les coses i com es diuen coses per començar a ser operatius i no tan sols demanar temes que tots hi estem segur d’acord (Drets Humans, sanitat universal i equitativa etc. etc etc.)
Soc poruc? Jo no m’hi sento, però potser que ho sigui. Jo no he parlat mai de Consorcis en els meus 8 punts. Però crec que en el nostre cas un Consorci té de tenir una majoria de membres del Consell de Govern que representin a Entitats Públiques. Sanitat Pública sempre.
Ramón, no se que en sortirà de tot això però es un plaer debatre amb tu.
He trigat a contestar-te perquè estava ingressat al Hospital de Figueres, per una IQ sense massa importància. Per cert un tracte del personal excel•lent, no podem deixar que ens prenguin la sanitat que tenim o hem tingut i lluitar per millorar-la.
Salut
lluis c.
Em semblen molt correctes aquests punts, però jo afegiria que la gestió del conjunt de serveïs sanitaris estiguin gestionats per professionals i no per politics, que la Generalitat només faci una tasca de recolçament als centres, i que la supervisió del funcionament dels centres el faci un comité mixte de professionals sanitaris i treballadors socials (cal una amplia discusió de la composició d’aquest comité) triats com a minim el 50% per els treballadors de cada centre.
D’altre banda cal blindar la titularitat pública dels serveis de salut perquè cap politic pugui negociar amb bens publics, ni vendre, ni llogar, ni cedir res que pertanyi al poble.